Els models teòrics de l'orientació dins d'un DO

Com he dit al tema 1, els models teòrics que plantegen els diversos autors són molt presents dins de la professió d'orientador. En aquest cas, puc dir que l'orientador d'un centre de secundària els duu a terme tots. Segons el tipus d'alumne que et ve a veure (entrevista personal) es pot dur a terme un assessorament directiu o no directiu. Segons quin alumne et ve a veure, adoptes un estil directiu (si veus que està molt perdut) o no directiu (quan veus que té molt clar el que farà i només necessita unes pautes). Pel que fa als models que treballen Álvarez i Bisquerra, m'agradaria comentar el següent:

• Model Tecnològic: Aquest model es duu molt a la pràctica dins del centre educatiu donat que els alumnes disposen de moltes pàgines web al seu abast (cedides per l'orientador) perquè puguin informar-se de totes les sortides que tenen i, d'aquesta manera, només assistir a l'orientador per rebre assessorament. El problema que he vist, en alguns casos, és que molts alumnes no consulten aquests recursos i volen que l'orientador els hi faci un resum. Això ho considero incorrecte, donat que l'objectiu de l'orientació, entre altres, és que els alumnes tinguin aquesta autonomia per tal de poder-ho fer tot sols i aprendre a autoorientar-se.
• Model de Consulta: Aquest model és molt present en l'orientació al centre educatiu. L'orientador treballa de manera cooperativa amb els tutors (i altres professors) i amb la família per tal d'obtenir tota aquella informació necessària (i a la vegada assessorar a aquests altres agents implicats) per poder atendre molt millor a l'alumne. El problema que he detectat és quan un dels agents implicats no col·labora. És llavors quan tot el "sistema" es veu afectat, donat que falta un pilar bàsic i es nota molt. S'ha de fomentar aquesta filosofia de treball en xarxa.
• Model Clínic: Aquest és el model que més es vol fomentar a la figura de l'orientador. És el model que es duu a terme per tractar possibles dificultats a nivell personal que poden sorgir a l'alumne. Algunes d'aquestes dificultats poden ser la desmotivació, l'estrés, l'ansietat, entre altres possibles problemes que neixen quan l'alumne no sap què fer en el seu futur. És aquí quan la figura de l'orientador és indispensable per dur a terme una teràpia personal assertiva enfocada a atendre les necessitats personals de l'alumne i dirigir tot aquest procés cap a la seva orientació acadèmica i professional. Amb tot això, veig molt clar que l'orientador ha de dedicar el seu temps a fer aquest tipus d'assessorament directe i no "perdre el temps" en altres casos que es poden resoldre mitjançant el model tecnològic, per exemple. Aquest va molt lligat, en aquest aspecte, al model psicopedagògic.

Tot i que he destacat aquests tres models, els quals són els que he vist més presents en la meva curta experiència, torno a dir que tots tenen el seu pes i protagonisme.